Fa aproximadament un any, més o menys per aquestes dates, vaig començar a formar part de l'equip del Sant Pau. Uns mesos abans, ja havia fet una primera incursió, fent les pràctiques de monitor de natació amb ells, durant l'estiu. Al desembre vaig tenir la sort de trobar-me amb una vacant en les seves files i no vaig perdre l'oportunitat de sumar-me al projecte i seguir el meu rumb amb ells.

Prèviament, com usuari, mai m'havia trobat un gimnàs així, on persones o grups amb necessitats específiques (usuarixs trans) tinguéssim cabuda, i com treballadores, encara menys.

En l'entrevista de treball, un cafè amb l'Ernest, no es va jutjar ni el meu aspecte físic ni el meu currículum, sinó que se'm va preguntar per la meva capacitat per a treballar i la motivació per un projecte com aquest. Vaig respondre sincerament a tot i l'endemà vaig començar a treballar. Agraeixo molt la falta de judici i la confiança dipositada.

Des de llavors, formo part d'aquesta gran família on entre totes estem portant endavant el projecte. No és ni un camí fàcil ni un camí sense obstacles. Treballar aquí és dur: les instal·lacions són antigues, les usuàries són molt diverses, algunes vénen de contextos molt complicats i altres són sòcies barcelonines de tota la vida, altres no parlen castellà, comptem amb material limitat per a les classes... i amb alguns dies que ens han tallat l'aigua, el gas i fafred. Hi ha dies en què penses que t'agradaria treballar en un vivagym, on els pesos tenen ventilador incorporat, ascensor i fil musical dins del centre i els monitors van amb uniforme de treball marca Nike, però això et passa ràpidament. La calor i la humanitat que es respira en el Sant Pau, on no hi ha caps, sinó companyes, els somriures de les usuàries que vénen gratis a piscina o els riures dels nens, fan que vegi el Sant Pau com un lloc que vull i vull cuidar i no com un centre de treball al qual estic desitjant no anar-hi.

El Sant Pau ha estat i és un espai on he crescut moltíssim com a professional (i com a persona). Sense competitivitat amb la resta de companyes, sense haver de convèncer a ningú del que valc, simplement fent bé el meu treball. Un dia, una de les responsables de la cooperativa em va dir «Kar, si hi ha alguna classe que et vingui de gust fer i veus que funcionarà, "avanti", dóna curs a la teva imaginació», i així va ser. Tenia moltes ganes d'introduir classes de piscina per a gent transgènere o identitats no normatives, ja que habitualment es queden fora dels gimnasos precisament per les seves especificitats, i va ser un èxit. A poc a poc vaig anar canviant el model d'algunes classes que tenia, acostant-les a la meva creença del que és l'activitat física i l'esport, amb coses poc vistes en els centres municipals. Crec que les classes i el gimnàs han guanyat amb aquests canvis, i això només ha pogut ser gràcies a la confiança que el Sant Pau diposita en cadascun dels monitors. El Sant Pau et deixa créixer en la mesura que tu vulguis. Si vols continuar aprenent i formant-te, aquí podràs desenvolupar-ho i posar-ho en pràctica.

A part d'això, és un projecte social de cap a peus. Ningú, i es pot dir NINGÚ, es queda sense fer exercici físic perquè no té diners, no tingui compte bancari o no tingui papers. A ningú se li nega l'entrada i precisament gràcies a això, el gimnàs compta amb un gran capital humà. Encara que, a vegades, gestionar totes les diferències o problemes que ens van sorgint pot ser una mica desgastant, un es recupera aviat  quan s'adona d'on està, la qual cosa estem fent i cap a on anem.